Marta.doltra.name

PEDRO MATA i FONTANET: UN HETERODOX A LA CAPITAL
D’ESPANYA.
1- Introducció
El XIX és el segle del progrés científic i tecnològic. Un profund i progressiu canvi en la mentalitat científica, inspirat pel positivisme, primer, i per l’evolucionisme darwinià, després, es va anar imposant per tota Europa, i especialment, en l’àmbit de la medecina. Fora d’Espanya, en aquesta àrea, hi trobem Claude Bernard (1813-1878), Rudolf Virchow (1821-1902), Robert Koch (1843-1910) i Louis Pasteur (1822-1895). A Espanya va començar a introduir-se la mentalitat positivista a principis del XIX. La necessitat de treballs de laboratori i de l’observació, va fer que uns quants metges s’apuntessin al positivisme i que adoptessin una actitud militant d’apostolat a favor del progrés i en contra del pensament ontològic que envaïa l’àrea mèdica. A medecina i a psicologia encara dominava el corrent de pensament que es centrava en l’estudi del jo cartesià i de l’ànima i que deduïa el seu saber de l’ontologia; era la “psicologia racional”, utilitzava, sobre tot, el mètode deductiu i es fonamentava en unes hipòtesis i models que, segons els positivistes, no estaven constatades per l’observació ni, molt menys, per l’ experimentació. 2- Personalitat

Voldria aportar algunes reflexiones sobre l’actitud intel·lectual i personalitat de Pere
Mata i Fontanet (1811-1877), així com sobre la seva influència en el pensament de la
època.
Unes línies per dibuixar la seva biografia. Va néixer a Reus el 1811. El 1835 va fundar el periòdic El propagador de la libertad i es va haver d’exiliar-se per motius polítics a França (Montpeller) el 1837, on hi havia en mitjans universitaris una forta tradició materialista. Va residir també dos anys a París. Quan va tornar a Reus, el 1839, va fundar el periòdic La joven España. Anà a la presó i participà en política a favor dels lliberals i contra els conservadors. Sempre va escriure en castellà amb excepció d’un llibre de poesies de joventut. Va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia de la Universitat Central de la qual fou rector, el 1843. Es considerat el fundador de la medicina legal professional a Espanya, fou l’organitzador del cos de metges forenses i va ocupar molts càrrecs importants. A mes dels llibres sobre psicologia als que farem referència, va escriure, entre altres, una Historia general de D. Rafael de Riego (1837) i diverses obres literàries i novel·les. Quan va obtenir la càtedra a la Universitat Central, va deixar la política en segon lloc i va dedicar-se a predicar a favor del mètode positiu, Seguint August Compte, a qui mai nomena, aquest mètode, havia de conduir la humanitat cap el progrés, superades les etapes teològica i metafísica. Per això titula alguns dels seus llibres que parlen del mètode mèdic i psicològic, amb el nom de “Filosofia”, al qual nom hi afegeix el qualificatiu d’ “espanyola” per posar de relleu que també a Espanya es pot escriure alguna obra de progrés. Mata és un testimoni d’un moment d’inflexió en psicologia i en medecina, quan aquests sabers s’allunyen de la filosofia i es constitueixen amb mètodes propis com a ciències separades. Malgrat la branca de pensament que proposava va quedar, en bona part, tallada tant a medecina com a psicologia i a filosofia, la seva biografia intel·lectual mostra aquestes possibilitats d’evolució truncades. a- Fer avançar la humanitat pel camí del positivisme, que és el camí que portarà a l’avanç en allunyar el pensament de les etapes ja superades de la metafísica i la teologia. Es pren aquesta meta com una autèntica creuada amb un entusiasme apostòlic que no defalleix. b- Aplicar-se a favor del bé de la humanitat, sobre tot dels més desvalguts. En aquest sentit, Mata, catedràtic de toxicologia, aplica el seu mètode a un àmbit molt proper a la seva especialitat: a les malalties mentals i als delinqüents. Pretén que es considerin tots dos grups, com a més o menys malalts i com més omenys subjectes de possible guariment. Proposa humanitzar els manicomis distingir les diferents classes de dements i considerar-los com a malalts en contra de la jurisprudència i la moral clerical i eclesiàstica de la època. 3-Trets del seu pensament
a.- Facultats i òrgans
És molt interessant la polèmica de Mata amb els seus adversaris, els pensadors i metges més tradicionals, entre els que podem comptar els neo-escolàstics, els krausistes i els que ell nomena, de forma genèrica, “espiritualistes”. El nucli del debat és el mètode i les discussions són sobre diverses qüestions filosòfiques com la concepció de l’home, la distinció entre metafísica i ciència, el coneixement al servei de la millora de la humanitat, la falta de valor del coneixement si no es posa en relació amb la vida i el progrés, les relacions entre el saber i el voler i el paper de les hipòtesis en el coneixement científic. La psicologia, d’acord amb la concepció de l’època derivada de Descartes, estudia la consciència, és dir, les funcions i facultats lúcides. Les inconscients, en conseqüència, pertanyen al món de la naturalesa, és dir, a les ciències naturals. Mata vol trencar amb aquesta dicotomia. A la naturalesa hi ha diferents estructures orgàniques que es van fent més complexes, des de la matèria inerta a la vida vegetal i des d’aquesta a la animal i a la humana. No considera que entre aquests estadis d’evolució hi hagi diferencies fonamentals sinó només graus de complexitat esglaonada segons les funcions conscients i inconscients que intervenen en cada estadi. Per tant, l’home constitueix una unitat en la que les forces conscients i inconscients, és a dir, psíquiques i naturals, hi són presents, en diferent grau i escala, tant en relació amb altres espècies i com també entre els mateixos homes. Mata estudia les facultats i les deriva de les funcions i aquestes dels òrgans. Els òrgans, aleshores, corresponen a la fisiologia i fonamenten les funcions i les facultats que estudia la psicologia. “La función se tiene por una acción de los órganos. Ni fuerzas físicas sin materia ni psíquicas sin órganos.” 1 En el cervell es troba la seu de la vida psíquica. Esta format per un conjunt de òrgans i no per un de sol i en l’home és més complex que en l’animal. La funció rectora del cervell es pot demostrar per proves fisiològiques i patològiques, com la paràlisi parcial, la falta de sensibilitat i alteracions cognitives d’alguns sentits. Si apliquem aquesta complexitat fisiològica a la psicologia deduïm que la raó no es una facultat sinó un conjunt de facultats que actuen conjuntament. La raó, diu Mata, és un estadi determinat en que es troba el cervell en un moment de la vida i de l’evolució. Fora ideal que per cada facultat hi hagués un òrgan.2. En aquest sentit, Mata mostra la seva admiració per F. J. Gall (1758-1828), metge vienès que defensava que a cada àrea del cervell li corresponia una facultat, fet demostrat, deia Gall, per les protuberàncies del crani, (frenologia). Cal recordar que aquest corrent empirista culminarà amb els treballs de Paul Broca (1824-1880) que descobreix l’àrea cerebral que porta el seu nom. Mata, però, si es llegeix en el seu context, no subscriu del tot les hipòtesis de Gall i dona prioritat a l’observació i experimentació per sobre les hipòtesis. Per tant, no defensa mai les localitzacions cerebrals com un fet, sinó només la necessitat de treballar en aquest sentit. És a dir, la dependència de les funcions respecte els òrgans, creiem que és per Mata, una hipòtesis de treball, però de cap manera una hipòtesis ontològica malgrat ell no arribi mai a fer aquesta distinció. Els adversaris a les localitzacions critiquen el fet que aquestes localitzacions no es trobin. Però, malgrat no es localitzin els òrgans, diu Mata, no per això hem de pensar que hi ha facultats independents dels òrgans. Com que no coneixem encara les 1 De la libertad moral o libre albedrío p 59 2 Ibid localitzacions exactes, Mata, molt pragmàticament, subscriu que cal fixar-nos en el funcionament, no la localització. No s’ha de suposar que la localització de les facultats hagi de ser captada pels sentits ni pel microscopi ara. La història de la ciència revela un avanç constant i trobar les localitzacions només ens marca un camí d’investigació 3. 3 La raó humana en estat de salut p 520 b- L’ànima
Distingeix la existència de les dues escoles a psicologia i a medecina: els fisiòlegs, que qualifiquen els psicòlegs de visionaris i els psicòlegs que qualifiquen els fisiòlegs de materialistes.4 Estudia, aleshores, l’ànima en polèmica contra els seus adversaris, els psicòlegs, que, com hem dit, nomena sovint i de forma global, “espiritualistes” i que segueixen la concepció cartesiana de l’ànima. Cap experiència, diu, ens porta a entendre l’ésser humà com a compost de dues parts; la forma cartesiana d’enfocar l’ésser humà prové d’un prejudici molt antic: el de que l’ànima és espiritual, immaterial i no pot tenir cap relació amb la matèria. Com a conseqüència, continua dient, els espiritualistes estudien l’ànima de forma “descriptiva”, per introspecció; consideren que la “vida de l’ànima” cadascú se la coneix però que no traspua a l’exterior i consideren també la intel·ligència i la voluntat, les facultats de l’ànima espiritual, com a “causes sui”, sense dependència ni lligam de cap mena amb el cos. Per als psicòlegs “espiritualistes” tota relació de dependència respecte del cos suposa un materialisme i un atemptat contra a superior dignitat humana. Per Mata, contràriament, l’anima és una síntesi de totes les facultats o forces psíquiques, les quals depenen dels òrgans vitals. “El alma considerada como síntesis de todas las fuerzas no puede revelarse sin condiciones materiales que son los órganos5. Diu també “Afirmo y pruebo ue las potencias del alma son funciones y toda ciencia de funciones es esencialmente fisiológica” 6. És suggeridora i combativa la frase de Pascal, que postposa Mata al títol de la seva obra més coneguda: Estudio de la razón humana en estado de salud, que diu així: “El hombre no es un ángel ni una bestia y desgraciadamente se hace bestia el En conseqüència, Mata protesta de que el qualifiquin com a materialista ja que afirma que l’ànima és l’arrel del psiquisme i que, per tant, la psicologia és la ciència de l’ànima.8 c- La malaltia i la salut mental
- Polèmica sobre les nocions de voluntat i llibertat
Mata admet l’accepció ordinària de les paraules voluntat i llibertat. La voluntat és la actuació intel·ligent i la llibertat la possibilitat d’elegir entre diverses forces que impulsen a actuar en diferents sentits. Cal reconèixer que l’home esta predisposat en la seva actuació des d’un punt de vista biològic i que aquesta predisposició rau en el cervell. Hi ha, diu, proves de l’innatisme de les facultats i es pot demostrar que una part de l’actuació humana no depèn de les 4 Cfr. La raó humana en estat de salut 5 La raó humana en estat de salut p 9 6 La raó humana en estat de salut , p 10 7 La raó humana en estat de salut. Portada 8 La raó humana en estat de salut, p 29 circumstàncies. D’aquí es dedueix que l’home està determinat sense que això signifiqui negar la llibertat. Insisteix, en polèmica amb els seus detractors, que no diu pas que la tendència al bé i el mal siguin innates, sinó l’home, en general, està inclinat al mal i per defensar aquesta tesi dona arguments d’autoritat, sobre tot de pensadors tradicionals, pares de l’Església i sants. Es a dir, insisteix molt en que no es innatista del tot, és a dir, determinista; que no afirma que tot el comportament està predeterminat i que no creu que l’home sigui un dimoni; només que està inclinat al mal. Què és la llibertat?. “La libertad reside en el poder que tiene el hombre de realizar o no realizar al exterior sus voliciones, sus ideas o conmociones morales, o sea sus impulsos íntimos, por medio de la reflexión o sus auxiliares, con arreglo a las leyes de su organización” 9. És a dir, entén per llibertat l’actuació intel·ligent. La llibertat no és una força única, que prové d’una ànima simple, independent de les forces biològiques, com defensen els espiritualistes; ans bé, s’explica per la complexitat de l’ànima, perquè les facultats en l’home interactuen entre elles. Així, en una acte de voluntat hi participen conjuntament, entre altres facultats, l’enteniment, el sentiment i els instints. Per exemple, la raonabilitat, l’amor a la vida, el menjar i el sexe engendren forces que poden actuar de forma simultània. Unes són aliades de la raó i altres són forces antagonistes; unes racionals i altres irracionals; hi ha forces que volen una cosa i forces contràries, que en volen una altra. Justament hi ha llibertat perquè no hi ha una força única i notem aquesta indecisió. Veiem ,doncs, que la complexitat de la llibertat i la voluntat que defensa s’adequa millor al mètode experimental que la simplicitat descriptiva de la metafísica. 9 De la libertad moral o libre albedrío p 235 Per defensar la seva tesi de que la llibertat no és simple, exposa un fet social:. Si la llibertat fos una força única, no servirien institucions com la moral, la educació, ni la religió, que justament intenten posar fre a la inclinació al mal, perquè només seguiríem una força i no sentiríem el conflicte. La utilitat de la religió és clara: “La religión es un gran freno para muchos hombres. Los preceptos religiosos vigorizan los sentimientos cohibitivos” 10. De la mateixa manera que la llibertat no és una força que neix de si mateixa11 sinó que prové del xoc entre múltiples forces, tampoc les facultats són úniques sinó que cada una d’elles és complexa 12, així com també la intel·ligència. Però el fet que la llibertat no sigui simple ni absoluta no significa que les persones no siguin responsables. Són sempre parcialment responsables, més o menys responsables perquè poden incidir en la seva indecisió 13. -El comportament condicionat i el lliure. Presons i manicomis
En el XIX, els alcohòlics i addictes a drogues eren considerats, “grosso modo”, bojos. Mata es proposa distingir els dements que cal tancar als manicomis, els que cal tancar a les presons i els que poden millorar i necessiten un tractament a casa. Finalment, treballa també per suavitzar les condicions en que es troben els manicomis. De fet, segueix el camí instaurat per Beccaria ( 1738-1794) els moralistes anglesos, mig segle abans, que consideraven la situació dels desheretats de la societat i miraven de substituir la revenja de les institucions cap a ells per una educació que els integrés de nou. Distingeix en les seves tres obres més conegudes, l’estat de salut mental, l’estat de malaltia i els estats entremigs. Quan la persona conserva part de la salut mental i delinqueix, malgrat està més o menys determinada per les circumstàncies i per l’ educació, no perd del tot el control sobre ella mateixa. En canvi, en l’estat de bogeria el malalt és incapaç de controlar els seus actes perquè el seu discerniment és nul o gairebé nul i aleshores diem que la persona es dement o boja; en aquests caos, cal recloure el subjecte en un manicomi i no en una presó. Hi ha, també, molts estadis entremigs14, en que les facultats racionals humanes estan disminuïdes i en que, per tant, convé jutjar la persona tenint en compte aquests atenuants. La càtedra de toxicologia el porta a fer un estudi acurat dels alcohòlics. No es pot exculpar aquests malalts perquè, al menys en alguns moments, conserven la lucidesa mental. Però l’intoxicat per la beguda, té una altra moral. D’altra banda, cal considerar també els mòbils socials que l’han portat a la beguda quan se’l jutja. No és fàcil donar unes normes generals per formar-se un judici del seu comportament perquè els casos són molt diferents i s’ha de considerar el cas individual i la responsabilitat de cada u. El que si cal fer és, en lloc de castigar només, trobar solucions per evitar el comportament desviat. Defensa, en aquest sentit, les associacions per combatre la beguda i millorar la vida de les classes més senzilles i critica el nombre excessiu de tavernes. 10 De la libertad moral o libre albedrío p 226 11 Cfr, De la libertad moral o libre albedrío. En rèplica contra el professor Quintana 12 De la libertad moral o libre albedrío p 179 13 De la libertad moral o libre albedrío p 237 14 Tratado de la razón humana ensus estados intermedios És molt interessant l’estudi que fa sobre les malalties mentals; la consideració de la lucidesa parcial dels malalts el porta a situar-los en un món entremig entre la bogeria i la normalitat, fet que l’apropa a les tesis freudianes que s’enunciaran mig segle després. Per curar el malalt proposa l’entrevista personal a fi de que el metge pugui esbrinar, a través dels seus temors, pors i explicacions, els motius del seu comportament. No és fàcil per als profans distingir els estats psíquics dels malalts; per aquest motiu dedica els seus escrits als que tracten delinqüents o malalts mentals com són els jutges, els moralistes, els capellans i els literats 15. Critica alguns jutges, que no tenen en compte l’home i es fixen només en el delicte i a alguns fiscals perquè només reconeixen la pena que marca el Codi Penal i no consideren cap tipus de atenuant perquè pensen que els atenuants provenen de la consciència individual del jutge, que és subjectiva, i resten objectivitat a condemna. Cal reformar la legislació espanyola i contemplar els atenuants i la necessària inspecció psiquiàtrica per part d’un especialista, a l’hora de jutjar els delictes. Fa també una crida humanitària per a millorar l’estat dels manicomis. En una visita a un manicomi, diu, sortirem deprimits; el seu estat ens indica el profund retard de les nostres institucions espanyoles: crits de dolor, cadenes i reixes 16. La raó de la poca humanitat d’aquestes institucions rau en que “Allí están rotos los lazos sociales porque lo están todos los naturales” 17.
Proposa, entre altres coses, una lluita per a la integració social dels malalts i un canvi en
la forma de governar les institucions psiquiàtriques. Cal que dirigeixi aquestes
institucions una sola persona i no moltes, perquè amb el caos d’autoritat, els malalts no
entenen res. Així mateix, critica la importància dels informes dels capellans i dels
rectors en la reclusió dels malalts, perquè aquests informes es fan prenent com a codi de
judici la moral i no l’estat mental del malalt.
-Classificació de les malalties mentals

Reconeix que és difícil saber quan i com manca el discerniment a una persona, però
aquesta dificultat no ha d’impedir que es jutgi el cas individual. De fet, Mata és més un
teòric de la medecina que un metge en actiu i sembla que va exercir poc la seva
professió. Com a conseqüència, i com diran crítics com Menendez Pelayo, no aporta res
de nou en la seva descripció de les malalties mentals. El que considera, amb força seny,
es que les malalties en les que cal internar un malalt són sobre tot les malalties
perilloses per a la societat i no tant, el grau de discerniment que el metge atribueixi al
malalt. L’informe mèdic ha de servir més aviat, per saber si cal tancar el malalt en la
presó, en el manicomi o deixar-lo a casa seva. Per Mata la perillositat social sembla ser
l’únic motiu que pot justificar la presó.
La divisió que fa Mata de les malalties mentals és aquesta. Distingeix les idiopàtiques,
que tenen per causa el mateix malalt i s’expliquen al desordre de la seva ment i les
simptopàtiques que són degudes a altres causes, com per exemple, l’alcoholisme.
15 Introducció a La raó humana en estado de enfermedad 16 Tratado de la razón humana en estado de enfermedad p 249 17 Tratado de la razón humana en estado de enfermedad p 249 Entre les idiopàtiques distingeix les congènites i les adquirides al llarg de la vida i també les inofensives i les perilloses per la societat. Molts malalts idiopàtics no haurien d’anar al manicomi com passava en la seva època. Un cas és el dels sord-muts que tenen coneixement i el que els hi cal és una educació adequada. Altres malalts tenen manies temporals. També hi ha casos estranys en que la demència es deu a traumes afectius: histories de la infància, relacions amb els pares o problemes juvenils. En molts d’aquests casos, els malalts poden curar-se. En altres casos, però, els malalts són incurables. Fins i tot, els malalts que conserven una part de discerniment i, per tant, són parcialment responsables, són dignes de consideració i de comprensió. En molts casos els delinqüents es troben en estats empobrits de lucidesa. Cal assumir la impossibilitat gairebé absoluta que tenen molts malalts de millorar, degut a que el seu comportament antisocial està molt arrelat en l’interior de la seva ànima. La prova és que si bé la religió i la educació posen fre a les inclinacions més sanguinàries i perverses de la humanitat, les passions són més fortes i no es poden eradicar del tot. L’actuació de les institucions en aquests casos, diu, “no es más que temporal y paliativa; a la menor ocasión la naturaleza recobra sus derechos. “El instinto homicida es como un fuego que, oculto entre sus cenizas, no espera más que una chispa para estallar de nuevo”. 18 4- El mètode
Mata no fa un estudi explícit del mètode que cal aplicar en psicologia sinó que en parla al llarg de la seva obra. D’altra banda, aplica de forma implícita, molts pressupostos d’escoles científiques i positivistes del seu temps. Un d’aquests pressupostos és la fe gairebé religiosa en el progrés de la humanitat que el predisposa a pensar que tot allò que no serveixi per aquesta missió cal arraconar-ho perquè no es consagra al bé de l’home concret i és, com a poc, inútil i possiblement, immoral. Malgrat no coneix encara els escrits de Darwin, contemporani seu, com a hipòtesi científica, afirma que la matèria es primària y la consciència y el pensament són propietats de la matèria a partir d’un estat altament organitzat. En alguna ocasió sosté, a més, que la matèria no ha estat creada del res i que ha existit sempre,. El pensament, doncs, és un nivell superior del coneixement humà però no constitueix una “sobrenaturalesa”. 18 Tratado de la razón humana en estado de enfermedad p 136 El millor mètode mèdic-psicològic-ontològic, diu, és el mètode a posteriori, contra les psicòlegs i metges que deriven els seu mètode de l’ontologia. Defensa, en aquest sentit, la observació i l’experimentació. La causalitat científica només va en un sentit: de la matèria a l’esperit, del sensible al abstracte, de la percepció a les idees19. Aquest reductivisme empirista no significa que no admeti la construcció d’hipòtesis prèvies a la observació i la posterior deducció, fet que reconeix davant les crítiques dels seus detractors més racionalistes. Dins d’aquesta continuïtat objectual i metodològica, encara existent en el XIX, entre filosofia, ontologia, psicologia i medecina, ataca Kant i l’idealisme alemany, als que acusa de posar la raó per sobre de la matèria i de independitzar-la d’ella. Contra Kant diu que les categories també provenen d’allò concret. A l’idealisme alemany li retreu el supòsit que el saber té vida pròpia. Com a referents, alaba Cabanis i Gall, com hem esmentat i diem que son referents perquè els critica també en part. Per exemple, critica la desafortunada expressió de Cabanis de que el cervell “segrega idees”, però la justifica dient que el que volia dir és que el pensament i el comportament lliure deriven del cervell. També critica algunes exageracions de la frenologia i diu que no creu en la quiromància20. -La polèmica d’Hipòcrites.
El mètode proposat per Mata no té com a finalitat només la investigació científica sinó, sobre tot, el canvi de mentalitat de la societat. Aquesta pretensió es pot veure sobre tot en la “polèmica d’Hipòcrates”, entre mèdica, filosòfica i política, que es va promoure en un Congrés a Madrid el 1859 i en la que Mata hi va participar activament. Els psicòlegs “espiritualistes” van utilitzar Hipòcrates com a bandera. Sempre s’ha considerat Hipòcrates com el pare de la medecina i com a precursor de la deontologia mèdica. Sabem ara que el Corpus hipocraticum fou acabat pels deixebles del metge, de manera que no coneixem gairebé les doctrines hipocràtiques. El que es coneixia d’Hipòcrates en el XIX era, d’una banda, el jurament que se li atribueix i d’altra banda la doctrina dels humors. Alguns dels paràgrafs del Jurament que van poder inspirar els hipocràtics a formar un grup són els que rebutgen en medecina pràctiques excessivament materialistes i quirúrgiques, com per exemple, aquests: “Em serviré, segons la meva capacitat i el meu criteri, del sistema que consideri que tendeix al benefici dels malalts, però m'abstindré de qualsevol acció que porti perjudici o afany de danyar”(.) “No donaré cap droga letal a ningú, ni que m'ho demanin, ni suggeriré el seu ús i, de la mateixa manera, no donaré a cap dona un avortiu, sinó que, al llarg de la meva vida, exerciré el meu art sensatament”(.)”I no castraré a ningú, ni als calculosos i deixaré aquesta activitat als artesans d'ella·. 21 L’altre aspecte d’Hipòcrates que possiblement valoraven els “hipocràtics” era el seu vitalisme humoral ja que ells també es consideraven vitalistes, paraula que es lligava amb l’espiritualisme i s’oposava a materialistes. És a dir, identificaven la vida i l’esperit amb l’ànima i creien que l’objecte de la psicologia consistia en estudiar la vida: ànima i esperit conjuntament, amb unes lleis diferents de les de la matèria. 19 Cfr. Tratado de La razón humana en estado de salud 20 De la libertad moral o libre albedrío 21 Mata critica els hipocràtics en el discurs inicial del Congrés esmentat, amb un llenguatge més polític i polèmic que científic: “Hoy torna el hipocratismo desde una reacción política, empeñada a desenterrar todos los fósiles y en galvanizar todas las momias que sepultó en el panteón de los tiempos el siglo XVIII” 22 “Médicos españoles que aspiran a ser algo en el vasto y escabroso campo de la medicina práctica, no os dejéis arrastrar por el torrente reaccionario que baja de la política a la filosofía y de la filosofía a la medicina; no caigáis en el pérfido lazo que se os tiende bajo el disfraz hipocrático” 23. Des d’una perspectiva històrica i filosòfica, Mata fa una crítica força més interessant: critica la mitificació que es fa d’Hipòcrates. Se’l considera com a individu aïllat i no com a personalitat històrica “Un individuo, por privilegiada que sea su organización, reducido a su individualidad aislada, nunca es histórico” 24. “Estudiar a Hipócrates como un individuo aislado de sus antecesores y coetáneos, como un sabio que nada debió al trabajo ajeno, que todo lo alcanzó por sí mismo y con su experiencia propia, podrá ser la exaltación de sus talentos, la hipérbole de su genio; pero jamás la verdad: y si se hace honor al mérito del hombre individual, se rebaja de un modo considerable el envidiable papel del hombre histórico; se exalta a la persona, pero se deprime a representante de una época” 25. -La claredat i la definició
El llenguatge científic ha de ser clar. En aquest sentit, critica de forma apassionada i polèmica el llenguatge filosòfic de Krause, els idealistes i tota la “jerigonza” alemanya, que anomena “caló”. Dubta de l’eficàcia de les paraules massa abstractes o poc matisades perquè simplifiquen massa i no defineixen el concepte. Si es pot, sempre cal particularitzar perquè el concepte quedi ben definit. “Yo no digo que el primer elemento de una pasión sea instinto o sentimiento sino un institno o un sentimento” 26 En la mateixa línia, critica la substitució de la paraula “consciència” per “esperit”, que és, diu, una expressió “fetitxe”. Crítica les causes finals que cal substituir per causes eficients. 22 Doctrina médico-filosófica española sostenida durante la gran discusión sobre Hipócrates y las escuelas hipocráticas en la Academia de Medicina y cirugía de Madrid. P 390 23 Discurso pronunciado en la solemne apertura de las sesiones del año 1859 en la Real Academia de Medicina de Madrid, por el Doctor Don Pedro Mata, socio de número de la misma. p 410 24 Ibid p 390 25 Discurso pronunciado en la solemne apertura de las
sesiones del año 1859 en la Real Academia de Medicina de
Madrid, por el Doctor Don Pedro Mata, socio de número de la
misma. Madrid, Imprenta de Manuel Rojas, Pretil de los
Consejos 3, 1859.
Igualment critica la filosofia del “jo” de Maine de Brian com a falsa y estèril i la de Codillac, segons la qual el coneixement ve completament de fora i les facultats no són innates, com basada en una suposició gratuïta. 5-Com a conclusió
No podem concloure ni acabar de comprendre la personalitat de Pedro Mata si no fem esment d’alguna de les seves novel·les de joventut. Totes elles són escrites en castellà amb excepció d’un llibre de poesia en català. No podem posar la seva obra literària com a capdavantera de la literatura de l’època però es deixa llegir força bé. També a les novel·les, els personatges de Mata són, com ell mateix, partidaris d’una banda o una altra: rics o pobres, progressistes o retrògrads, altruistes o egoistes. La acció dels personatges incideix en el comportament dels altres i fa palesa la preocupació de l’autor per la societat dins del que era el romanticisme. Esmentem com a cloenda, dues opinions d’autors conservadors de la època sobre la personalitat de Pedro Mata. Mario Méndez Bejarano 1857-1931, catedràtic de Literatura y polític espanyol, autor de una curiosa Historia de la filosofia en España hasta el siglo XX ens diu “El materialismo halló, si no un profundo, un elocuente apóstol en D. Pedro Mata y Fontanet (1811-77). Puede llamarse Mata el creador de la Medicina legal, mas en materia filosófica no mostró superior originalidad. Experimentalista que no experimentaba; materialista que no se resignaba a pasar por serlo y lo negaba” No és) “negador de la existencia del alma, pero desarrollando su sistema sin contar con ella (.) confundiendo la experiencia psicológica con el estudio del encéfalo 27. Més interessant és la opinió de Marcelino Menéndez Pelayo en la seva Historia de los heterodoxos españoles. El propagador más ilustre, elocuente, convencido y honrado, del materialismo fue el Dr. D. Pedro Mata, catedrático de Medicina Legal y Toxicología en la Universidad de Madrid. No es original en el sistema, pero lo es en los pormenores. Sirve, digámoslo así, de transición entre el materialismo tradicional del siglo pasado y el positivismo del éste. Tiene del primero la claridad de expresión y cierto buen sentido que le hace invulnerable contra las fantasmagorías idealistas. Recibe del segundo mayor copia de hechos y observaciones fisiológicas y una más cabal interpretación de los fenómenos naturales”. “era un activo vulgarizador científico, dotado de extraordinaria lucidez de palabra, que parecía agrandarse al contacto de las realidades de la tierra” . “Admirable, por lo contundente, es su impugnación del absurdo divorcio establecido por los psicólogos, desde Descartes acá, entre las operaciones del alma y las del cuerpo; pero esto va contra los psicólogos pseudo-espiritualistas, no contra la filosofía tradicional. Los fisiólogos en este punto han venido a dar la 26 De la libertad moral o libre albedrío P 426 27 D razón y la victoria a la doctrina escolástica del compuesto humano y del alma como forma sustancial del cuerpo”… Pero su clasificación de las facultades intelectuales, de los instintos y de los sentimientos, es una pobreza, atrasadísima ya en 1858, cuando el autor escribía, y sembrada de reminiscencias de la Craneoscopia del Dr. Gall”. “El suponer las pasiones y los sentimientos resultado exclusivo de la organización, lleva al Dr. Mata, hombre sincero y de mucha lógica a su modo, a consecuencias ominosas para la libertad moral .la cual lleva derechamente a considerar el crimen como estado patológico y a sustituir los presidios con los manicomios. . Casi puede decirse que fue jefe de secta28. 6- Obres de Pedro Mata citades
Tratado de la razón humana en estado de salud con aplicación a la práctica. Lecciones dadas en el Ateneo científico y literario de Madrid por el Dr, Pedro Mata. Catedrático de término de la Universidad Central, encargado de la asignatura de medicina legal y toxicología. Madrid, Bailly-Bailliere, 1878. Tratado de la razón humana en estado de enfermedad o sea de la locura y de sus diferentes formas. Lecciones dadas en el Ateneo científico y literario de Madrid por el Dr, Pedro Mata. Catedrático de término de la Universidad Central, encargado de la asignatura de medicina legal y toxicología,. Madrid Bailly, 1878. Tratado de la razón humana en sus estados intermedios: sueño, ensueño, pesadillas (.) con aplicación a la práctica del foro. Lecciones dadas en el Ateneo científico y literario de Madrid por el Dr, Pedro Mata, catedrático de término de la Universidad Central, encargado de la asignatura de medicina legal y toxicología. Madrid, Carlos Bailly-Bailliere, 1864. Criterio medico-psicológico para el diagnostico diferencial de la pasión y la locura. por el Doctor Pedro Mata, catedrático de término encargado de la asignatura de medicina legal y toxicología en al Universidad Central, Madrid, 1868, Imprenta de R. Berenguillo, Tomos, 4 duplicado. Doctrina médico-filosófica española sostenida durante la gran discusión sobre Hipócrates y las escuelas hipocráticas en la Academia de Medicina y cirugía de Madrid. Madrid, Bailly-Bailliere, 1859. De la libertad moral o libre albedrío. Distinción fundamental de los actos de los locos y los de los apasionados o personas responsables. Con aplicaciones a la distinción fundamental de los actos de los locos y los de los apasionados. Madrid Bailly-Bailliere 1868.

Source: http://www.marta.doltra.name/treblls/Mata.pdf